Nihat Karatasli (1988-2021) és un artista interdisciplinar que realitza vídeos, animacions, escultures, performances i instal·lacions que aborden les interconnexions entre l’ésser humà i la natura amb la tecnologia. Conferenciant, articulista i docent, Karatasli és cofundador de Hüzün Archive, administrat per la universitat de Koç (Estambul). Ha participat en exposicions col·lectives a Estambul, Seül i Los Angeles, i compta amb un màster en belles arts de l’escola de l’institut d’art de Chicago. Alguns dels festivals de cinema als quals ha participat són: 7è Festival de Cinema de Mammoth Lakes, Califòrnia; Soy Meta, a Shanghai, 37è festival de Kasseler o Stand Firm. Stand Here, a Ohklahomo, Chicago.

A tree to weigh, a tree to measure. Instal·lació multimèdia, GIF animat en 3D i llums LED. Mesures variables. 2018

Una peça que originalment fou concebuda i instal·lada per l’artista en un garrofer, un arbre molt comú a tot el Mediterrani, el nom del qual prové de la paraula àrab kharrūb. Les beines de garrofer s’han utilitzat amb diferents propòsits al llarg de la història: com a afrodisíac, com a eina de mesura de gemes o com a font de nutrició bàsica. Precisament, la paraula quirat (unitat de massa i puresa de les pedres precioses) prové de la paraula grega keration que significa garrofer. El garrofer, juntament amb altres espècies autòctones com l’olivera, l’ametller o la figuera, apareixen de manera recorrent com a poderosos símbols de la mediterraneïtat. Karatasli utilitza l’arbre com a representació de la natura primigènia i, des d’aquest lloc essencial, incorpora la cultura clàssica i la voràgine contemporània a partir de imatges i dispositius carregats de sentit. En A tree to weigh, a tree to measure, les famoses escultures dels esclaus de Michelangelo Buonarroti són transformades en un GIF animat i reproduïdes mitjançant modernes pantalles damunt el suport d’un d’aquests arbres que, a més a més, es mostra travessat per potents barres de llum blanca. Aquesta obra constitueix una intensa al·legoria de la contemporaneïtat, on tots nosaltres apareixem com aquests nous esclaus que mantenen una relació complexa, més dialèctica que simbiòtica, amb el mitjà que ens acull i que ens procura.