«Diuen que Eivissa és un territori màgic i profundament espiritual. Bona part de les imatges que utilitzo per crear la meva pràctica provenen d’aquest tipus d’estats mentals. M’interessen les experiències psicològiques i emocionals que sorgeixen en explorar la part interna i l’externa (el cos i l’espai). A la residència he investigat i interactuat amb formacions geològiques sagrades, comunitats, ritus, simbolismes, mites i tot allò que ha fet d’aquest illa un espai de peregrinació, catarsi i creixement psicològic. El resultat de la meva recerca consisteix en una sèrie de pintures i ceràmiques amb las quals reflexiono sobre la meva experiència i el meu viatge espiritual per l’illa».

Jorge Isla és un artista visual establert a Bilbao. Des del 2015, la seva pràctica es centra en l’observació i l’anàlisi de la realitat i els modes de producció i consum de la societat contemporània. El seu treball és un punt de trobada entre escultura, vídeo i fotografia. El 2015 guanya el VEGAP, el 2016 la beca MAPA de l’escola LENS, i el 2017, la beca d’arts visuals del Ministeri de Cultura al Collège d’Espagne à Paris. El seu treball ha estat exposat en diferents exposicions individuals i col·lectives, com el Museu d’Història Natural de la universitat de València (2018), Photoespaña, Madrid (2017), XV Bienal de Fotografía de Córdoba (2017), Kir Royal Gallery, Madrid (2017), Antonia Puyó Gallery, Saragossa (2017), Museo de Arte Contemporáneo en Vidrio de Alcorcón (2018), Centro de Creación Contemporánea Matadero, Madrid (2018), Art Lima (2018), Unseen Art Fair, Amsterdam (2018), Feria Estampa, Madrid (2017 i 2018), Photo London Art Fair (2019).

«La meva pràctica examina els mecanismes de la societat contemporània mitjançant l’exploració de les narratives ocultes de les actuals estructures polítiques, socials i econòmiques. Partint d’una base social, m’interessen les relacions paradoxals entre la realitat i la seva representació, la presència i l’absència, la còpia i l’original, la recopilació i la reorganització. Alternant diferents mitjans (escriptura, creació d’imatges, vídeos i instal·lacions), he produït una obra totalment modelada pel context i la naturalesa de les meves experiències a l’illa, utilitzant materials locals de context diari i immediat, la seva recopilació, reinterpretació, manipulació i intervenció per tal de crear objectes conceptuals contemporanis».

Keiken és un col·lectiu d’artistes fundat per Tanya Cruz, Hana Omori i Isabel Ramos el 2015. Amb la seu entre Londres i Berlin, els seus membres tenen procedències diverses i orígens diaspòrics (mexicà/japonès/europeu/jueu). Juntes constitueixen i imaginen un metavers amb el qual simular noves estructures i formes d’existir i provar futurs possibles. Keiken crea aquests móns especulatius per mitjà de pel·lícules, jocs, instal·lacions, realitat ampliada (XR), blockchain i actuacions. Keien va rebre el desembre de 2021 el prestigiós CHANEL Next Prize. Entre les seves últimes exposicions destaquen: 2ª Thailand Biennale, Korat; House of Electronic Arts HEK, Basel; Russian Federation Pavilion, 17th Venice Architecture Biennale, Venecia; Koenig Galerie, Decentraland; FACT, Liverpool; HAU Hebbel am Ufer, Berlín; Frankfurter Kunstverein, Frankfurt; Transmediale, Haus der Kulturen der Welt HKW, Berlín (2020); Institute of Contemporary Arts ICA, Londres; Jerwood Arts, Londres (2019).

«Hem creat un prototip hàptic de ventre matern que es pot portar posat. Serveix per explorar la creació de tecnologies empàtiques per mitjà d’un dispositiu d’observació que permet al públic connectar-se amb la consciència d’altres animals. Durant la residència hem provat i continuat el desenvolupament de l’hàptica, els sensors, la biometria i el disseny, i també hem experimentat amb la robòtica tova. Ens interessa crear tecnologia emancipadora holística i còsmica, inspirada en tot allò que l’illa ens ofereix, la seva natura i la seva comunitat multicultural. Hem dut a terme recerques sobre teoria de la simulació, somnis, deïtats, neurociència i percepció, mentre continuem construint el nostre metavers, creant narratives i mons que hi podrien viure».

Katrine Skovsgaard és una artista danesa a cavall entre Copenhagen i Londres. Posseeix un guardó honorífic Sven Dalsgaard per a joves artistes experimentals, un premi HIGH a l’Excel·lència Creativa i un premi honorari de la 15th of June Foundation. El seu treball busca noves maneres de comunicar experiències subjectives sensorials i emocionals, sobretot aquelles experiències personals de les quals ni parlem ni som conscients. La seva recerca es basa en pràctiques artístiques i se situa en la intersecció entre la vergonya, el dolor crònic, l’intercanvi i la cura mútua. El seu treball ha estat exposat a Brandts, c4 Projects, Copenhagen Art Week, Kunsthal Aarhus, Middelfart Museum i The Psychiatry, al sud de Dinamarca, Montez Press Radio, Sorø Art Museum, Vollsmose Culture House, entre d’altres.

«El tacte és el primer sentit que desenvolupem. És un sentit ple de matisos i varietat, que pot significar una cosa diferent per a cadascun de nosaltres. Amb el tacte podem passar immediatament d’allò inconseqüent a allò prominent. Hi ha moltes qualitats i emocions associades al tacte, i poden ser reconfortants, incòmodes, íntimes o creadores de vincles. A Figueretes he explorat històries i actituds relacionades amb el tacte per mitjà de la lectura, l’escriptura i una pràctica artística centrada en el so, la fotografia i els materials tàctils, com ara els teixits. He entrevistat i creat continguts amb persones de l’illa que treballen principalment amb les seves mans, recopilant històries, emocions i actituds relacionades amb el tacte».

Ndayé Kouagou és un artista i intèrpret establert a París. Les seves obres sempre parteixen de textos propis. Confós de forma voluntària o involuntària, sempre s’esforça per aportar una reflexió sobre aquests 3 temes: la legitimitat, la llibertat i l’amor. El resultat és... el que és. Kouagou descriu la seva obra com a «bastant interessant, però no tant o potser fins i tot gens». Entre altres llocs, ha presentat els seus treballs a: Auto Italia South East (Londres), Centrale Fies (Dro/Itàlia) i Lafayette Anticipation (París), on també va estrenar el seu projecte editorial YBR* (Young Black Romantics).

«No conec res que no siguin les paraules, per tant les paraules són l’única cosa que tinc per demostrar la meva presència. Per això utilitzo paraules. Les he modelat i he trobat un lloc per donar-los forma durant la residència. Aquesta forma està directament vinculada a allò que he descobert a l’illa, després de conèixer la resta de residents i la comunitat local. Aquestes paraules es podrien haver declinat de moltes maneres diferents, i ho van fer en forma d’un mural i una instal·lació. També he dirigit dos tallers d’escriptura col·laborativa, amb el títol ¿Estarás cómodo en mi rincón?, per tal de crear un vincle entre els escrits de la gent i el sentit de la identitat».

Raissa Pardini és una artista visual italiana establerta al Regne Unit, que treballa principalment amb la música i la cultura. 16 dels seus pòsters es van afegir recentment a la col·lecció permanent del museu V&A, com a part d’una documentació sobre l’onada actual de grups musicals britànics. Ha treballat per a molts dels artistes i projectes més interessants de tot el món: de Apple Music a MTV, de Sony a Vevo, NYTimes, Adobe, WeTransfer, i ha col·laborat amb artistes com Måneskin, Nadia Lee Cohen, Paul Weller, Idles o Khruangbin, entre d’altres. Raissa ha participat en moltíssimes xerrades, seminaris, programes d’orientació gratuïta i festivals, on parla de la importància de la imatge en la indústria de la música, per tal de tocar temes interessants i inspirar un públic jove perquè segueixi un camí semblant al seu. Ha treballat per a Adobe Live, en l’escenari principal de OFFF a Barcelona, al Wide Awake Festival, com a convidada al podcast de Rough Trade, amb Synesthesia, el BIMM Institute i nombroses universitats de tot Europa.

«Els detalls de l’illa. Els detalls del so. Els detalls de la seva terra. Gravaré els sons de la costa, dels animals, del vent. El so sempre hi ha set i sempre hi serà. He trobat bucles, repeticions i mecanismes que m’inspiren per convertir els sons en lletres, les lletres en paraules i les paraules en composicions. L’obra, una composició de notes visuals i paraules sorolloses, és una manifestació audiovisual de la presència, en concret de la presència d’Eivissa, per mitjà de subtils detalls que solem passar per alt... Un so agradable que estem acostumats a escoltar però que ja no valoritzem; una onada que no aturem, els patrons de la qual gravem en els nostres records».

és una comissària d’art contemporani i investigadora predoctoral al Royal College amb una beca doctoral LAHP/AHRC completa. Establerta a Londres, és la productora creativa principal de Liberty a The Greater London Authority (GLA) i ha comissariat esdeveniments públics i exposicions internacionals en institucions petites i consagrades com el Goethe Institut, o espais com el Guest Projects de Yinka Shonibare o l’espai públic de Nine Elms, a South Bank. Linda també és codirectora de l’organització benèfica Inventory, que connecta les comunitats en contextos urbans i rurals mitjançant projectes artístics socialment compromesos des de 2016. Les seves recerques giren al voltant de metodologies organitzatives alternatives que reconeixen els valors i les experiències plurals de formes col·laboratives i distribuïdes: compromís cultural i creació de xarxes a llarg termini, ecosistemes de criptomonedes i blockchain o experimentació transdisciplinària.

Alex Baczynski-Jenkins és un artista i coreògraf que connecta amb l’afecte, l’encarnació i la sensualitat queer. Mitjançant gestos, la col·lectivitat, el tacte i la interconnexió, les seves pràctiques revelen estructures i polítiques de desig. Algunes de les seves exposicions anteriors i en solitari: Kinsthalle Basel, Suïssa (2019); Foksal Gallery Foundation, Varsòvia (2018); i Chisenhale Gallery, Londres (2017). Baczynski-Jenkins també ha presentat el seu treball a: la 58th International Art Exhibition–La Biennale di Venezia, Venecia (2019); Stedelijk Museum, Amsterdam (2019); Migros Museum of Contemporary Art, Zurich (2018); Palais de Tokyo, París (2017); Museum of Modern Art, Varsòvia (2017); Swiss Institute Contemporary Art, Nova York (2016); Muzeum Sztuki, Lodz (2016); i Basel Liste (2014). És cofundador d’espai Kem, un projecte feminista i queer a Varsòvia, amb el qual ha presentat projectes recentment al Museum of Modern Art, Varsòvia (Kem Care, 2017) i a l’Ujazdowski Castle Centre for Contemporary Art (Three Springs, 2018–2019). Va obtenir una beca del Home Workspace Program, Beirut, entre 2012 i 2013. El 2018 va rebre l’Arts Foundation Award i el Frieze Artist Award. 

Obra coreogràfica processal en curs Amor sin fin, o El amor muere, se repite eternamente.