Els espais públics són el llenç preferit del dissenyador gràfic i il·lustrador Damien Poulain, que treballa gran varietat de formats, incloent, tèxtils, pintura, escultura i volums arquitectònics efímers. A més, ha fundat l’editorial Oodee, centrada en la fotografia contemporània. La seva obra beu de influències diverses, des de la simbologia sintoista, primitiva i heràldica, fins a la cultura material i digital contemporània, amb les que proposa un llenguatge visual universal. Els seus projectes conviden al compromís intercultural i construeixen comunitats, difonent un missatge universal d’amor, bellesa i possibilitat. Ha exposat a Londres, Tòquio i Breda, entre altres llocs.

Loca People (What the F**k). 6 banderoles de tela cosida. 93 x 59 cm. c/u. 2016.

Loca People (What the Fuck!) és una canó techno del DJ espanyol Sak Noêl. Aquesta cançó és un cant a la celebració, a l’hedonisme, a la llibertat sense responsabilitat. En certa manera, alguns dels elements que han caracteritzat determinada activitat de l’illa durant dècades. La intenció de l’artista és crear un diàleg entre dues cultures i tradicions oposades en un espai limitat i reduït com és Eivissa. Un món en perill d’extinció que es refereix a la manufactura tèxtil, i un altre, com la música electrònica, que dicta la poderosa indústria del lleure. Poulain utilitza els banners per jugar amb la seva principal rellevància, la seva principal utilitat, la força del signe i del símbol, per crear els estendards de l’autèntic regne de la música electrònica: Eivissa.

L’artista plàstic i multimèdia Jesús de Miguel és un bon coneixedor d’Eivissa, ja que ha establert la seva base a l’illa. Llicenciat en Belles Arts a la universitat de Salamanca, ha estudiat antropologia de l’art i els processos creatius, així com animació i disseny en 3D. Està interessat especialment en la pintura, on desenvolupa les seves diferents facetes, que contemplen, des de la creació pictòrica més pura fins les diferents expressions artístiques amb una important base tecnològica. La poesia visual de la seva obra neda en un oceà d’abstraccions, on allò que està ben definit s’esvaeix, les formes es solapen, es dilueixen fins a renéixer amb una vida pròpia que traspassa els límits d’allò que hom espera.

El nacimiento del emoticono. Instal·lació pictòrica i escultòrica. 2022

Seguint la línia d’investigació que va realitzar durant la seva residència el 2016, Jesús de Miguel traça un singular itinerari de la història del símbol. Un camí que el porta des de les pintures rupestres fins a les actuals emoticones. Els seus neopictogrames responen al col·lapse contemporani i a la limitació de reduir a simples icones l’expressió d’emocions o conceptes complexos. L’artista crea els seus propis símbols, no els reprodueix, i els ofereix a l’espectador per tal que aquest els doti de sentit. Un artista amb una semàntica original i pròpia que atorga al públic la tasca d’imaginar activament un món.

Juan Gómez Alemán és sinònim d’innovació i creativitat sense limitacions. Pioner en el concepte de «galeria d’art viu» i creador del moviment Abajonismo, constitueix un perfil multidisciplinari que s’ha guanyat a pols un lloc privilegiat tant al panorama dramàtic com al plàstic. És el fundador i director creatiu de La Juan Gallery, a més de gestor cultural, comissari d’exposicions, dramaturg i director d’escena, tot plegat impulsat per la seva curiositat davant la vida i una incansable formació autodidacta. Ha presentat els seus treballs davant del públic d’Espanya, Itàlia, Argentina, Uruguai i Estats Units.

Tradición oral. Performance realitzada el dia de la preview de la present exposició. Àudio que documenta aquesta acció. 2022.

La tradició oral transmet coneixements i experiències a aquelles persones que l’escolten. Quan Juan Gómez Alemán va arribar a la residència de Ses12naus el 2016, va entrevistar alguns eivissencs i eivissenques per al seu projecte i els va preguntar sobre l’origen de l’illa i quins successos l’havien convertit en això que és ara. Sis anys després d’aquesta experiència, és el propi Gómez Alemán qui intenta transmetre oralment allò que va ser aquella convivència, un esdeveniment important dins el camí creatiu de l’artista, que ara vol compartir amb nosaltres mitjançant aquesta performance.

El nom de Zeltia Montes va estretament lligat al de la música i el cinema. Compositora gallega especialitzada en bandes sonores de pel·lícules, va començar a composar de molt jove, als 9 anys. Va estudiar piano i solfeig al Conservatorio Superior de Música de Madrid i és especialista en música moderna. A més, s’ha format al Berklee College of Music de Boston i va composar la seva primera banda sonora al 2008 per a la pel·lícula Pradolongo, d’Ignacio Vilar.  Entre els seus reconeixements hi ha el premi Jerry Goldsmith, el premi Mestre Mateo, la Medalla d’Or a l’excel·lència al Park City Fil Music Festival, i el Goya a millor música original per la pel·lícula El buen patrón.

Pou d’es Lleó. Composició musical. 6’02’’. 2016.

«I he vingut a jugar. Amb els meus límits. Amb els límits de l’illa. A la recerca de la llibertat. Per alliberar la música del subjecte. Per alliberar-me de mi. Per capturar malgrat jo mateixa. Més que les meves pròpies idees. El ritme de l’aire. La saturació del blanc. Els harmònics de la llum. Per tal de tornar-li al silenci el seu espai. Aïllat. Ofegat enmig del soroll. Per tal de recollir el silenci de la natura. Per tal de recollir les notes del silenci. Per tornar-les al mar. Mediterrani».

Karen Paulina Biswell és una fotògrafa colombiana que fuig de les etiquetes. La seva variada obra aborda amb sensibilitat temes com ara la vulnerabilitat, la moralitat, la força, la sexualitat i el destí humà. «Les preguntes qui som, d’on venim i cap on anem són rellevants per a la meva vida i les tracto al meu treball, tot i que no tinc totes les respostes», explica l’artista.  Ha participat en exposicions i festivals internacionals a Lituània, Suècia, Japó, Cambodja i Colòmbia. Va ser nominada per al World Press Photo-Joop Swart Masterclass el 2014 i per a La Lettre de Photographie-Bourse du talent: portrait, el 2012. A més a més, va quedar segona al IX premi colombià-suís de fotografia.

Ca eivissenc. Fotografía. C-print hand made. 110 x 110 cm. 2016.

L’artista sol centrar-se en els temes de moralitat, vulnerabilitat i destí, alhora que roman compromesa amb la captura d’aspectes ocults de la vida actual, elements invisibles o desconeguts que percep a través d’un profund interès pels estats extrems, per l’experiència humana i per la profunditat de la ment. Les sèries fotogràfiques que Biswell va realitzar a la residència es nodreixen d’aquesta sensibilitat estimulada pel nou context de l’illa, per analitzar el caràcter ancestral i místic d’Eivissa basant-se en una sèrie d’imatges que ella treballa com a símbols màgics.

El pintor d’origen jaenès compta amb una dilatada trajectòria de més de 25 anys. Graduat en Belles Arts per la universitat de Granada, des de la seva primera exposició el 1993 en una mostra de joves artistes andalusos, els seus rostres reconeixibles de gran format li van obrir el mercat nacional i l’han portat per galeries de mig món; ha exposat a Xina, Itàlia, Mèxic, França, Àustria, Suïssa i Estats Units, entre altres països. La seva obra es troba en les col·leccions de la fundació Botín i el museu Reina Sofía, i ha obtingut reconeixements com ara el premi de pintura ABC i el premi de pintura Generación de Caja Madrid, la beca del Colegio de España a París, del Ministeri de Cultura, la beca de la fundació Marcelino Botín i la beca de l’Academia de España, a Roma.

Sandra. Oli sobre llenç. 400 X 200 cm. 2018.

L’imaginari de Ydáñez està carregat de records de la seva infància, d’escenes pròpies del costumisme de la vida rural i d’elements d’aquesta natura que habita. Unes referències properes, quotidianes i personals que l’artista connecta, al llarg dels anys, amb la Història de l’Art i de la Humanitat, sovint amb missatges ètics i polítics amagats. Pintor de temàtica clàssica, el seu treball és reconegut per una expressivitat que resol en sessions de treball ràpides on capta allò que és essencial a través d’una pinzellada àmplia, expressiva i enèrgica, tot utilitzant una paleta de colors reduïda. Algunes d’aquestes característiques es troben a Sandra, una de les peces que Ydáñez va desenvolupar durant la seva prolífica residència a Ses12naus. Sempre buscant compulsivament la bellesa en tot allò que l’envolta, l’artista interpreta Sandra com un paisatge que, de manera molt deliberada, adopta proporcions monumentals i verticals, on es posen de manifest alguns dels canvis de paradigma de la imatge contemporània: la sobredimensió, la desaparició dels eixos espacials tradicionals i la pèrdua de l’hegemonia de la perspectiva horitzontal.

Nihat Karatasli (1988-2021) és un artista interdisciplinar que realitza vídeos, animacions, escultures, performances i instal·lacions que aborden les interconnexions entre l’ésser humà i la natura amb la tecnologia. Conferenciant, articulista i docent, Karatasli és cofundador de Hüzün Archive, administrat per la universitat de Koç (Estambul). Ha participat en exposicions col·lectives a Estambul, Seül i Los Angeles, i compta amb un màster en belles arts de l’escola de l’institut d’art de Chicago. Alguns dels festivals de cinema als quals ha participat són: 7è Festival de Cinema de Mammoth Lakes, Califòrnia; Soy Meta, a Shanghai, 37è festival de Kasseler o Stand Firm. Stand Here, a Ohklahomo, Chicago.

A tree to weigh, a tree to measure. Instal·lació multimèdia, GIF animat en 3D i llums LED. Mesures variables. 2018

Una peça que originalment fou concebuda i instal·lada per l’artista en un garrofer, un arbre molt comú a tot el Mediterrani, el nom del qual prové de la paraula àrab kharrūb. Les beines de garrofer s’han utilitzat amb diferents propòsits al llarg de la història: com a afrodisíac, com a eina de mesura de gemes o com a font de nutrició bàsica. Precisament, la paraula quirat (unitat de massa i puresa de les pedres precioses) prové de la paraula grega keration que significa garrofer. El garrofer, juntament amb altres espècies autòctones com l’olivera, l’ametller o la figuera, apareixen de manera recorrent com a poderosos símbols de la mediterraneïtat. Karatasli utilitza l’arbre com a representació de la natura primigènia i, des d’aquest lloc essencial, incorpora la cultura clàssica i la voràgine contemporània a partir de imatges i dispositius carregats de sentit. En A tree to weigh, a tree to measure, les famoses escultures dels esclaus de Michelangelo Buonarroti són transformades en un GIF animat i reproduïdes mitjançant modernes pantalles damunt el suport d’un d’aquests arbres que, a més a més, es mostra travessat per potents barres de llum blanca. Aquesta obra constitueix una intensa al·legoria de la contemporaneïtat, on tots nosaltres apareixem com aquests nous esclaus que mantenen una relació complexa, més dialèctica que simbiòtica, amb el mitjà que ens acull i que ens procura.

Martine Feipel & Jean Bechameil construeixen i desconstrueixen l’espai. Llur vasta formació i experiència els porta a dominar a la perfecció els volums per recrear un univers totalment il·lògic a primera vista. Martine Feipel va estudiar arts visuals a la universitat Marc Bloch d’Estrasburg, a la universitat de les arts de Berlin i al Central St. Martins College of Art & Design de Londres, on va obtenir el seu màster en Belles Arts. Jean Bechameil ha treballat des de 1990 com a escultor autònom. Ha produït els decorats de moltes obres de teatre i pel·lícules de Lars von Trier, com Antichrist, Manderlay o Dogville. El duet, establert a Luxemburgo, col·labora artísticament des de 2008.

Hotel Utopía. Vídeo que recull una acció participativa. 8’ 48’’. 2018.

Hotel Utopía és un projecte que parteix de l’estructura en runes d’un edifici que havia de ser un hotel a Eivissa i que va ser concebut pel reconegut arquitecte Josep Lluís Sert. El projecte de construcció es va iniciar el 1969 i es va aturar en els anys 70, quedant abandonat per complert després de la mort de Sert, el 1983. A data d’avui, el destí de la runa continua essent incert. El vídeo recull la intervenció efímera i participativa que es va dur a terme en aquesta estructura, rendint homenatge a l’arquitectura de Sert i, de manera més general, a les idees, les promeses utòpiques i els somnis d’una modernitat que esdevé una metàfora de la insatisfacció i les contradiccions no resoltes que engloba. L’objectiu no és oferir una visió negativa de l’edifici, ans fer que n’aflorin parts de l’estructura a través de l’acte de pintar, donant-li una sensació abstracta i intemporal, com si la construcció estigués sospesa entre el seu passat i el seu futur.

Guanyadora del premi del Govern Basc Gure Artea l’any 2013, com a reconeixement a la seva trajectòria artística i la seva aportació a l’art contemporani. Paral·lelament a la seva obra plàstica, Aláez ha desenvolupat activitats com el disseny d’espais i l’escriptura. A partir de l’any 2000 (coincidint amb el seu projecte Dance & Disco a l’Espai 1 del Reina Sofía), va començar a col·laborar amb altres creadors de música electrònica. Té una extensa activitat docent en cursos, conferències i tallers. Ana Laura viu i treballa a Palma de Mallorca.

El conflicto es otro. Cànem. Mesures variables. 2018.

«La seva forma és una espècie de màscara ancestral, amb orificis i perforacions: nexes fràgils de relacions internes i externes. Una xarxa irregular basada en la repetició, en transformar allò que és horitzontal en vertical, en dotar de tridimensionalitat un pla, en escriure un relat biogràfic amb altres elements, en l’acció d’alçar-se independentment de les circumstàncies, etc. Tot plegat incideix en allò que és inconclús de les estructures i en la impossibilitat d’assolir alguna certesa. Els cercles foradats són un element que es repeteix constantment al meu treball. En aquest cas, aquests forats esdevenen símbol d’un esllavissament amb fricció. El cànem, material amb prou feines tractat, cru, aspre, de color de terra, sotmès amb les mans, remet a una cultura més atàvica».