6
Cristina Stolhe i Andrés Izquierdo conjuren un diàleg que comunica amb el passat i ressona cap al futur
(octubre – novembre 2024)
Exposició presentada a La Carpinteria, Eivissa
Descarregar guia de l'exposició
Aquesta exposició va ser el resultat de la comunió creada pel viatge dels artistes, que es va convertir en un esforç compartit. Les imatges sorgides d'aquesta peregrinació van ser creades a peu, sense una direcció fixa, descobrint elements que posteriorment van adquirir una significació extraordinària: ossos trobats en un abocador il·legal, fotografiats primer i incorporats després a les escultures; flors ofertes per la Cristina al cementiri de Formentera i recollides més tard per l'Andrés per incloure-les en les seves obres; una cova reflectida tant en el color de l'argila com en les ombres superposades dins d'una instantània; i ruïnes i paisatges remots allunyats del turisme massiu, que revelen la realitat estratificada d'un lloc habitat en el seu dia per fenicis, púnics, romans i àrabs.
L'obra de la Cristina capturava moments gairebé inexistents que semblaven esvair-se en l'instant en què eren observats — donant testimoni de diferents maneres d'habitar el temps. El seu llenguatge fotogràfic estava marcat per una sensibilitat pictòrica, intensificada per una obsessió amb la textura. A través de l'atenció al detall i la transformació dels objectes en paisatges, velava allò vist enrarint l'obvi. Aquesta manera de veure s'alineava amb la seva exploració de l'illa, on les empremtes del passat romanien presents però subtilment — gairebé imperceptiblement — disfressades de present.
Un sentit d'anacronisme es reflectia també en el contrast entre ambdues pràctiques: la immediatesa i la tecnologia de la fotografia de la Cristina actuaven com a contrapunt i equilibri a les obres de l'Andrés. Les seves peces escultòriques eren un relat de la naturalesa alquímica — però extractivista — de l'escultura: argila recollida a mà a les muntanyes, resina de pi, ossos, oli. Les seves escultures exploraven la transcendència a través del moviment, entre allò que ascendia cap al cel — allò que s'alliberava — i allò que s'enfonsava a la terra — allò que es retornava. L'Andrés capturava aquesta tensió entre forces aparentment oposades, articulant una experiència d'Eivissa que transcendia allò purament corporal.
Junts, la Cristina i l'Andrés van conjurar un diàleg que comunicava amb el passat i ressona cap al futur. A través dels seus ulls, Eivissa es va convertir en un espai profètic i gairebé delirant, on la llum i la foscor coexistien en un equilibri fràgil i poderós.
Artistes